Aquest text el vaig escriure fa quasi mig any, quan encara no m’havia canviat d’institut, arran d'una crisi moral. ´He cregut convenient posar aquest text ací, perquè sapigueu que primer que ser una jove valenciana i independentista, sóc una dona.
EL MEU DIARI LILA

15 de Desembre

Fede em mira fugaçment i intenta esbrinar que tinc damunt la taula per sobre els caps dels meus companys. No el veu. Em torna a mirar i segueix amb l’explicació. Quan passen uns segons, torne a endinsar-me en la lluita contra el masclisme. El diari lila de Carlota és un llibre que m’ha obert els ulls. El fet de saber que les dones som brutalment discriminades i l’únic que fa la societat és tancar els ulls, inspirar profundament, fer una crítica per a quedar bé i cometre les mateixes injustícies una vegada rere altra, em fa pensar que difícilment açò tindrà una sol•lució propera. Sols s’han de mirar les estadístiques, o fer un cop d’ull a la televisió a l’hora dels anuncis (i fora també) per donar-se compte que el masclisme està a tots els llocs... Pensar en el masclisme sent una dona sempre ve bé. De sobte, un silenci d’hecatombe i un colp al costat em desperten: estic a la classe de Matemàtiques i tots els que estan dins la classe em miren.
- Podries resoldre el sistema, Laura?- em pregunta Fede, dictaminant sense pietat la sentència. Mire ràpidament el tros de pissarra proper al professor i observe un exercici sense resoldre. A una velocitat semblant a la llum, calcule mentalment la solució i ho cride ben orgullosa a tota la classe. Alguns es riuen, altres em demostren la seua “admiració” per la meua rapidesa al contestar. Jo també estic flipada doncs la meua enemistat amb les mates és coneguda per mig món. S’acaba la classe i en comença una altra: Tecnologia. Normalment em dorc al primer minut, però aquesta vegada tinc el llibre i l’utilitze com a salvavides, i no per simple entreteniment, sinó perquè sóc una dona, i visc en una societat masclista i per tant, no puc anar pel carrer sense saber què i qui m’agredix.
De sobte, mentre trac el material i el fique damunt la taula, Miquel, el mestre de Tecnologia, se m’acosta i agafa el llibre.
-Laura- em diu- t’has d’examinar d’aquest llibre?- Negue amb el cap com a resposta i seguix.- Doncs baixa al despatx d’Enric i quedat llegint el llibre, o fes qualsevol feina que tingues.- M’han castigat? em pregunte. Miquel em veu la cara i entenent-me em respon - Anem a corregir l’examen que tu has de fer el dilluns.- Sospire alleugerada i me’n isc volant. Al despatx d’Enric, entre murmurejos i sarsueles, obric el llibre.

Per començar, diré que després de pensar-m’ho durant molt de temps, he arribat a la conclusió de que part dels meus pensaments (inconscients, tot s’ha de dir) són masclistes. O com a mínim, ho eren. Serà part de la meua educació, però no la que he rebut dels meus pares, doncs al meu parer no són gens masclistes, sinó la que he rebut de la televisió, que està plagada de repressions contra les dones, o fins i tot a la meua pròpia escola.... I pense que no sóc l’única, doncs la majoria de les vegades que se’ns presenta un problema masclista, fins i tot quan és evident, presentem una excusa per tal de no afrontar-lo. Posem algun exemple per entendre-ho: quan una xica, d’edat qualsevol, ix, o s’enrotlla o simplement té una relació formal amb uns quants homes, diguem que és una puta o furcia o que és una aprofitada; però quan és l'home qui ho fa al•leguem que és la seua manera de ser, que solament segueix el rotllo que li plantegen, i que és normal perquè és guapo, i tal...

És cert, o no?

Avui, després d’anar a l’anglès, he anat a teatre. Encara que duc anys estant amb ells, avui ,a l’entrar a classe, me sentit especialment en família. Però tinc la sensació que en uns minuts l’he perdut. Primer estàvem fent un joc de ficar-nos cada persona en un punt diferent de la sala, de manera que movent els braços i les cames no poguérem tocar-se amb ningú. Quan ja s’havíem ficat cadascú al seu lloc, Josep ens anava dient paraules i nosaltres fent els gestos que ens suggeriren aquestes. Quan ha dit xiquet, Andrea, una xica d’Almàssera que parla castellà, ha fet com si jugara a futbol. M’he reprimit les ganes de dir-li res; però quan Josep ha dit la paraula “xiqueta”, i ha fet com si fera ballet, no m’he pogut aguantar i li he preguntat que per què ho feia així. Mentre em mirava sense saber que dir, Carles li ha preguntat per Billy Elliot, que si en ixe cas, els nois no tenien dret a fer ballet. I les xiques jugar a futbol, què?- he pensat... I l’Andrea m’ha respost:
- Ai Laura, esto es lo que la mayoria de los niños y niñas hacen respectivamente.- el Carles i jo se’m mirat al•lucinats mentre la resta de la gent flipava. Però en lloc de recolzar-nos, Josep ha dit:
- Estem parlant de rols. I tots sabem que el rol d’un noi és jugar a futbol i vestir de blau i el de la noia fer ballet i vestir de rosa.- I nosaltres què som? Extraterrestres??
- No és possible continuar així- li he dit a Maria. Ha assentit i tot ha anat bé durant el quart d’hora següent, però al començar una nova improvisació, cada ú ens ha tocat interpretar una crisis i teníem un paper diferent respecte a uns nuvis que s’havien acabat de casar. El Carles feia d’amic i jo de la mare del nuvi. I bé parlant, parlant, ha sorgit el tema de la lluna de mel. I la mare de la núvia (Hel•lena) li ha preguntat als nuvis pel lloc elegit. Aleshores, i a sorpresa meua, Carles ha dit.
- Ie tu! Vés-te’n (dirigint-se al meu fill) a Cuba, que allí hi ha unes ties més bonasses.
- Però bueno! Que s’acaba de casar!- respon indignada l’Andrea, que ara feia de núvia.
- No passa res. Això és el que normalment li diu un amic al tio que s’acaba de casar.- respon Carles, com si fòra la cosa més normal del món.
- Però això es diu quan ja duen un temps de casats!

Què passa? Que algú m’ho diga que em torne boja! Fins ara no havia vist cap dona que arribara a tal punt inconscient (espere que ho siga), que fora tan masclista. Segons alguns homes, i pel que veig algunes dones també, un home pot gaudir d’una altra fora del període que s’aproxime a la data de casament. Una sola paraula? INDIGNANT!

Com que els pares se’n han anat a un sopar, he tingut temps de veure un poc la TV. I millor oblidar-ho. Feien una pel•lícula on la xica (la Jennifer Lòpez) es pensava que el xic era gai. Aleshores aquest li ha contestat que per a demostrar-li que no era gai, quedaria amb ella, es ficaria el futbol, demanaria una pizza i passaria d’ella. I la xica, com si s’haguera declarat, ha somrigut, molt contenta ella.... Un altre exemple que ens mostra l’àmplia extenció qyue ha conseguit el masclisme.

Realment, em pareix al•lucinant de quina manera m’ha obert els ulls llegir El diari lila de Carlota. Situacions que abans em pareixen en certa manera normals, ara me resulten completament masclistes.
Rece, adore a totes les divinitats existents, o a la mateixa Mare Natura, a la mort, a la vida, a la força de voluntat, al que existeix i també al que no, que per favor, totes les dones de tot l’Univers, totes les subespècies, races, espècies, sexes, etc. es donen compte del que són, que podriem estar en un món millor, que podem tindre una manera millor de viure. Clar està, que hi ha impediments, alguns possiblement difícils de passar, però res és impossible. La societat necessita molts canvis. Lluitem!