Per començar sense prejudicis, ni falses opinions, us diré que sóc una valenciana d'arrels i que estime la meua terra. És obvi que molts pensaran, després d'haver llegit aquest text, que sóc una traïdora i que renegue d'aquesta "Ésta, nuestra Comunidad Valenciana". Permeteu-me que deixe a les sàvies mans del lector el dret d'opinar amb llibertat.

Primer de tot, haureu de saber que per poder veure allò bo que tenim els valencians, us hauríeu de posar les ulleres blaves. Està científicament provat que a força de colps d'America's Cup al cap i misses pontifícies multitudinàries, els valencians hem intercanviat, en un pacte amb el dimoni, el seny pel primer premi de la falla de Nou Campanar. Tan orgullosos estem de nosaltres i de les nostres estàtues de foc i cendra, que com més gran, joiosa i perillosa siga la festa, més contents estarem la multitud. I és que tenim una bona capitana a l'equip: la triomfant Rita, que des del balcó de l'ajuntament alça la copa ben alt i brama fort, mentre es pega colps al pit. Nosaltres, rendits com Titània davant Bottom, sense poder resistir¬-se a tants encants i tanta dolçor, obeïm i votem amb els ulls tancats, solament per fer-la feliç...

Ara, si us plau, lleveu-vos les ulleres, que us poden fer mal als ulls i al cervell, descanseu el somriure fals, regireu-vos les butxaques per si teniu tots els diners i assegureu-vos de no tindre cap adhesiu per la unitat de la família heterosexual o una bandera enganxada amb superglú al palmell de la mà.
La realitat és una altra: l'antic País Valencià, el que milers de persones defensàvem, ara està camuflat i ben enterrat sota un nom imposat. Encara que de vegades aguaiten els cims del que va ser tot un regne independent i poderós, el gran iceberg dels valencians continua ofegat i envoltat d'una mar blava.

Però, què podem fer? Ens manifestem per la nostra llengua i els nostres drets com a valencians anualment des d'aquell 1707 en el qual ens arrabassaren el que més estimàvem, i ells ens lleven l’única cadena de televisió que ens permet surar i respirar en aquesta societat que no ens veu.

I com fer-nos veure? Com traure'ns de damunt les tones i tones de menyspreus i enganys que ens esclafen les idees. No tenim poders sobrenaturals, ni cap capa que puguem llevar-nos.
Ens queden, doncs, poques eixides: podem restar 300 anys més a I'espera d'un canvi, fins desaparèixer amb el vent, romanent només en alguns fulls de la història, com la vella i oblidada Occitània; podem agafar la paella pel mànec i llançar-¬nos a la violència massiva, fins que algú claudique o ens detinguen a tots, com la rebel Euskalerria; o bé, podem posar punt i final a aquesta farsa, unir-nos i plantar cara als corruptes amb la paraula fins que queden blancs i espantats entre l'espassa i la paret, com feu la petita i persistent Andorra.

Jo, personalment, vote per Andorra, que a més a més, enguany guanyarà Eurovisió. Així que, bon dia valencians i desperta ferro, que és hora d'alçar-se i oblidar aquest malson.