La mort és un tabú que ens perseguiex des del primer instant en el que obrim els ulls. Una incertesa contínua d'un final que ens oprem el cor i ens fa sentir el que som: efímers, innecessaris, vulgarment mortals.
És aquesta por a que tot s'acabe la que ens fa desitjar tot el contrari: que no és obscuritat el que trobem, sinó llum; que no estem sols, sinó acompanyats d'aquells que més estimem; que no som éssers inconscients i sense vida, sinó que la nostra consciència persisteix eternament; que no ens trobem amb el no-res, siní que ens envolta el Tot (Déu, per a alguns) i que, en definitiva, hi ha alguna cosa més després de la mort.
Però, per mi, la veritat és una altra: solament existirà el cel o l'infern per aquell que hi crega. Per a aquells que, basant-se en la raó, opten per creure en el final absolut, serà això el que tindran. Perquè l'important no és si hi ha cel o no n'hi ha; allò veritablement important és creure-s'ho o no creure-s'ho i com actuem en conseqüència. Perquè simplement, la mort no existeix, sinó la conciència que té la persona d'aquesta.

Últimament em ronda molt pel cap allò de la mort. Algunes vegades m'entren impulsos febrils de deixar-ho tot i viure la vida com a mi m'agradaria. Però això no estaria bé, no? Vull dir, que al nàixer, ja vas lligat a les regles de la societat i no te'n pots sortir així ocom així.
Però també, com m'agradaria viure a mi la meua vida? Em pense que estic amarrada a una moda no industrialitzada de pensament que ens diu que està bé fer en cada moment.

Em sent com un producte de la societat... De la actual i de totes les pasades. Espero amb ganes una epifania que m'aclare qui sóc i com sóc.