Últimament em ronda molt pel cap allò de la mort. Algunes vegades m'entren impulsos febrils de deixar-ho tot i viure la vida com a mi m'agradaria. Però això no estaria bé, no? Vull dir, que al nàixer, ja vas lligat a les regles de la societat i no te'n pots sortir així ocom així.
Però també, com m'agradaria viure a mi la meua vida? Em pense que estic amarrada a una moda no industrialitzada de pensament que ens diu que està bé fer en cada moment.

Em sent com un producte de la societat... De la actual i de totes les pasades. Espero amb ganes una epifania que m'aclare qui sóc i com sóc.

Comments

15 de Desembre

Fede em mira fugaçment i intenta esbrinar que tinc damunt la taula per sobre els caps dels meus companys. No el veu. Em torna a mirar i segueix amb l’explicació. Quan passen uns segons, torne a endinsar-me en la lluita contra el masclisme. El diari lila de Carlota és un llibre que m’ha obert els ulls. El fet de saber que les dones som brutalment discriminades i l’únic que fa la societat és tancar els ulls, inspirar profundament, fer una crítica per a quedar bé i cometre les mateixes injustícies una vegada rere altra, em fa pensar que difícilment açò tindrà una sol•lució propera. Sols s’han de mirar les estadístiques, o fer un cop d’ull a la televisió a l’hora dels anuncis (i fora també) per donar-se compte que el masclisme està a tots els llocs... Pensar en el masclisme sent una dona sempre ve bé. De sobte, un silenci d’hecatombe i un colp al costat em desperten: estic a la classe de Matemàtiques i tots els que estan dins la classe em miren.
- Podries resoldre el sistema, Laura?- em pregunta Fede, dictaminant sense pietat la sentència. Mire ràpidament el tros de pissarra proper al professor i observe un exercici sense resoldre. A una velocitat semblant a la llum, calcule mentalment la solució i ho cride ben orgullosa a tota la classe. Alguns es riuen, altres em demostren la seua “admiració” per la meua rapidesa al contestar. Jo també estic flipada doncs la meua enemistat amb les mates és coneguda per mig món. S’acaba la classe i en comença una altra: Tecnologia. Normalment em dorc al primer minut, però aquesta vegada tinc el llibre i l’utilitze com a salvavides, i no per simple entreteniment, sinó perquè sóc una dona, i visc en una societat masclista i per tant, no puc anar pel carrer sense saber què i qui m’agredix.
De sobte, mentre trac el material i el fique damunt la taula, Miquel, el mestre de Tecnologia, se m’acosta i agafa el llibre.
-Laura- em diu- t’has d’examinar d’aquest llibre?- Negue amb el cap com a resposta i seguix.- Doncs baixa al despatx d’Enric i quedat llegint el llibre, o fes qualsevol feina que tingues.- M’han castigat? em pregunte. Miquel em veu la cara i entenent-me em respon - Anem a corregir l’examen que tu has de fer el dilluns.- Sospire alleugerada i me’n isc volant. Al despatx d’Enric, entre murmurejos i sarsueles, obric el llibre.

Per començar, diré que després de pensar-m’ho durant molt de temps, he arribat a la conclusió de que part dels meus pensaments (inconscients, tot s’ha de dir) són masclistes. O com a mínim, ho eren. Serà part de la meua educació, però no la que he rebut dels meus pares, doncs al meu parer no són gens masclistes, sinó la que he rebut de la televisió, que està plagada de repressions contra les dones, o fins i tot a la meua pròpia escola.... I pense que no sóc l’única, doncs la majoria de les vegades que se’ns presenta un problema masclista, fins i tot quan és evident, presentem una excusa per tal de no afrontar-lo. Posem algun exemple per entendre-ho: quan una xica, d’edat qualsevol, ix, o s’enrotlla o simplement té una relació formal amb uns quants homes, diguem que és una puta o furcia o que és una aprofitada; però quan és l'home qui ho fa al•leguem que és la seua manera de ser, que solament segueix el rotllo que li plantegen, i que és normal perquè és guapo, i tal...

És cert, o no?

Avui, després d’anar a l’anglès, he anat a teatre. Encara que duc anys estant amb ells, avui ,a l’entrar a classe, me sentit especialment en família. Però tinc la sensació que en uns minuts l’he perdut. Primer estàvem fent un joc de ficar-nos cada persona en un punt diferent de la sala, de manera que movent els braços i les cames no poguérem tocar-se amb ningú. Quan ja s’havíem ficat cadascú al seu lloc, Josep ens anava dient paraules i nosaltres fent els gestos que ens suggeriren aquestes. Quan ha dit xiquet, Andrea, una xica d’Almàssera que parla castellà, ha fet com si jugara a futbol. M’he reprimit les ganes de dir-li res; però quan Josep ha dit la paraula “xiqueta”, i ha fet com si fera ballet, no m’he pogut aguantar i li he preguntat que per què ho feia així. Mentre em mirava sense saber que dir, Carles li ha preguntat per Billy Elliot, que si en ixe cas, els nois no tenien dret a fer ballet. I les xiques jugar a futbol, què?- he pensat... I l’Andrea m’ha respost:
- Ai Laura, esto es lo que la mayoria de los niños y niñas hacen respectivamente.- el Carles i jo se’m mirat al•lucinats mentre la resta de la gent flipava. Però en lloc de recolzar-nos, Josep ha dit:
- Estem parlant de rols. I tots sabem que el rol d’un noi és jugar a futbol i vestir de blau i el de la noia fer ballet i vestir de rosa.- I nosaltres què som? Extraterrestres??
- No és possible continuar així- li he dit a Maria. Ha assentit i tot ha anat bé durant el quart d’hora següent, però al començar una nova improvisació, cada ú ens ha tocat interpretar una crisis i teníem un paper diferent respecte a uns nuvis que s’havien acabat de casar. El Carles feia d’amic i jo de la mare del nuvi. I bé parlant, parlant, ha sorgit el tema de la lluna de mel. I la mare de la núvia (Hel•lena) li ha preguntat als nuvis pel lloc elegit. Aleshores, i a sorpresa meua, Carles ha dit.
- Ie tu! Vés-te’n (dirigint-se al meu fill) a Cuba, que allí hi ha unes ties més bonasses.
- Però bueno! Que s’acaba de casar!- respon indignada l’Andrea, que ara feia de núvia.
- No passa res. Això és el que normalment li diu un amic al tio que s’acaba de casar.- respon Carles, com si fòra la cosa més normal del món.
- Però això es diu quan ja duen un temps de casats!

Què passa? Que algú m’ho diga que em torne boja! Fins ara no havia vist cap dona que arribara a tal punt inconscient (espere que ho siga), que fora tan masclista. Segons alguns homes, i pel que veig algunes dones també, un home pot gaudir d’una altra fora del període que s’aproxime a la data de casament. Una sola paraula? INDIGNANT!

Com que els pares se’n han anat a un sopar, he tingut temps de veure un poc la TV. I millor oblidar-ho. Feien una pel•lícula on la xica (la Jennifer Lòpez) es pensava que el xic era gai. Aleshores aquest li ha contestat que per a demostrar-li que no era gai, quedaria amb ella, es ficaria el futbol, demanaria una pizza i passaria d’ella. I la xica, com si s’haguera declarat, ha somrigut, molt contenta ella.... Un altre exemple que ens mostra l’àmplia extenció qyue ha conseguit el masclisme.

Realment, em pareix al•lucinant de quina manera m’ha obert els ulls llegir El diari lila de Carlota. Situacions que abans em pareixen en certa manera normals, ara me resulten completament masclistes.
Rece, adore a totes les divinitats existents, o a la mateixa Mare Natura, a la mort, a la vida, a la força de voluntat, al que existeix i també al que no, que per favor, totes les dones de tot l’Univers, totes les subespècies, races, espècies, sexes, etc. es donen compte del que són, que podriem estar en un món millor, que podem tindre una manera millor de viure. Clar està, que hi ha impediments, alguns possiblement difícils de passar, però res és impossible. La societat necessita molts canvis. Lluitem!

Comments

Jo ja sabia que gran part dels diners de l'Estat Espanyol eren dedicats a embellir Madrid, prò tot i així, és xocant veure en carn pròpia les diferències entre Madrid i la resta de ciutats. València no té ni punt de comparació amb Madrid. Pot ser que València estiga plena de flors i fanals, prò Madrid és una ciutat riquíssima en cultura. Teatres, llibreries, escenaris... omplin els seus carrers i fan de Madrid una ciutat digna de visitar. Fins i tot tenen IKEA! I no sols un, sinó més de 5! és una injustícia de les moltes altres que hi han en aquest estat. El país valencià cpntinua sent invisible. I ja vorem com i quan deixa de ser-ho.

Per cert, canviant de tema dràsticament, m'acabo d'acabar alguns llibres que voldria recomanar: El niño con el pijama de rayas i Paula. Ambdós llibres són molt bons i molt emotius. Tant la seua temàtica com l'estil literari són molt diferents, peró els recomane ambdós per igual.

I bé, un besot a totes les bones persones d'aquest món. I una pistola per a tots els estudiants. Xicots, torna l'institut... Suicidi col·lectiu? xD

Per cert!! Abans que m'oblide... necessite comprar una màquina d'escriure d'aquestes velles i grandetes a un preu asequible (no més de 150 € si és possible). Si algú en sap alguna cosa...

Comments

Bo, la meua vida ha canviat prou des de l'última vegada que vaig escriure ací.. Hem canviat d'any i d'institut, i tot em va prou millor: me n'he sortit prou bé de la segona avaluació, he guanyat el premi de literatura de l'institut (algun dia pujaré algun dels meus escrits) i fa un Sol esplèndid.

Pro malgrat tota aquesta felicitat, note a l'aire com suren ja les ganes de revindicació. Fa 2 mesos que no vaig a cap mani i necessito cridar un poc el que penso als fatxes que governen aquest país de falleres i petards. Falta poc més d'un mes per al concert del 25 d'abril i m'ho he de començar a preparar ja!!

Segons he pogut llegir a la pàgina www.monjo.cat, aquest any la celebració del 25 d’abril es farà a Alacant per tal d’intentar aproximar-nos arreu de tot el País Valencià i fer d’aquest dia, un acte de germanor entre tots.

Per a nosaltres que vivim a València no ens costarà molt desplaçar-nos però per a la gent de Castelló serà una mica més llarg el camí, però segur que valdrà la pena.
Ací us deixe la informació que he pogut trobar a la pàgina www.monjo.cat :

Bé, com molts de vosaltres ja sabreu la manifestació del 25 d’abril d’enguany, serà a Alacant el dia 26 d’abril.
En acabar tindrà lloc el tradicional concert. Ja podeu veure el cartell (encara no és el definitiu perquè no se sap l’hora i el lloc).
Si voleu més informació (com arribar, autobusos, …), dirigiu-vos a ACPV.
Sé que és una putada desplaçar-se fins Alacant, però aquest any havíem de ser amb els companys del sud.

Ens vegem tots a Alacant. No falteu!!!!

Comments

A classe han repetit dos persones... i per una d'elles m'alegre moltíssim.. Estaba farta de tindre a prop un orangutà com akell. Els altres segueixen tots iguals.. la majoria ni tan sols han cambiat... Jo que m'esperaba que tots tornessin fets uns homes i unes dones i m'he trobat amb la mateixa colla de xikets que fa 2 mesos... Però m'alegre, al cap i a la fi, d'aci uns dies cumpliré 15 anys i la meua infantesa kedarà reduïda a records en termes generals...

Sent com si una part de mi mateixa vulgués kedar-se al pati de l'escola, jugant amb els gronxadors i inventant-se històries amb la Laura... Potser és l'hora de fer-se la idea que això forma part del passat i que mai més tornarà... Omg >_< que depriment és l'adolescència... xD

I bé, sobre la política no puk dir molt... des que Meliana (el meu preciós, però conservador poble) va decidir que fòs el PP el partit que ens governés durant la pròxima legislatura, la veritat és l'ajuntament i els que treballen a dintre em donen un pok d'alèrgia.

Bé, tots menys la meua tia Neus, amb la qual l'altre dia vaig tindre un debat molt interessant sobre que és el que més importa a la vida si els valors morals o si finalment, als 40 anys, el que acaba siguent més important és el propi capitalisme...

Jo defensava la primera opció i vam estar més d'una hora debatint-nos... El resultat va ser: bé tieta, deixem estar akest tema o tindrem mal rollos a la familia... Per sort tot acabà bé i vaig arribar a casa amb la consciència trankila xD

I bé, com a acomiadament, un dels desitjos més personals: espere conseguir ser una mangaka de primera!!! Adeuu!!

Salut i Independència

Comments

Primer de tot, haureu de saber que per poder veure allò bo que tenim els valencians, us hauríeu de posar les ulleres blaves. Està científicament provat que a força de colps d'America's Cup al cap i misses pontifícies multitudinàries, els valencians hem intercanviat, en un pacte amb el dimoni, el seny pel primer premi de la falla de Nou Campanar. Tan orgullosos estem de nosaltres i de les nostres estàtues de foc i cendra, que com més gran, joiosa i perillosa siga la festa, més contents estarem la multitud. I és que tenim una bona capitana a l'equip: la triomfant Rita, que des del balcó de l'ajuntament alça la copa ben alt i brama fort, mentre es pega colps al pit. Nosaltres, rendits com Titània davant Bottom, sense poder resistir¬-se a tants encants i tanta dolçor, obeïm i votem amb els ulls tancats, solament per fer-la feliç...

Ara, si us plau, lleveu-vos les ulleres, que us poden fer mal als ulls i al cervell, descanseu el somriure fals, regireu-vos les butxaques per si teniu tots els diners i assegureu-vos de no tindre cap adhesiu per la unitat de la família heterosexual o una bandera enganxada amb superglú al palmell de la mà.
La realitat és una altra: l'antic País Valencià, el que milers de persones defensàvem, ara està camuflat i ben enterrat sota un nom imposat. Encara que de vegades aguaiten els cims del que va ser tot un regne independent i poderós, el gran iceberg dels valencians continua ofegat i envoltat d'una mar blava.

Però, què podem fer? Ens manifestem per la nostra llengua i els nostres drets com a valencians anualment des d'aquell 1707 en el qual ens arrabassaren el que més estimàvem, i ells ens lleven l’única cadena de televisió que ens permet surar i respirar en aquesta societat que no ens veu.

I com fer-nos veure? Com traure'ns de damunt les tones i tones de menyspreus i enganys que ens esclafen les idees. No tenim poders sobrenaturals, ni cap capa que puguem llevar-nos.
Ens queden, doncs, poques eixides: podem restar 300 anys més a I'espera d'un canvi, fins desaparèixer amb el vent, romanent només en alguns fulls de la història, com la vella i oblidada Occitània; podem agafar la paella pel mànec i llançar-¬nos a la violència massiva, fins que algú claudique o ens detinguen a tots, com la rebel Euskalerria; o bé, podem posar punt i final a aquesta farsa, unir-nos i plantar cara als corruptes amb la paraula fins que queden blancs i espantats entre l'espassa i la paret, com feu la petita i persistent Andorra.

Jo, personalment, vote per Andorra, que a més a més, enguany guanyarà Eurovisió. Així que, bon dia valencians i desperta ferro, que és hora d'alçar-se i oblidar aquest malson.

Comments